Llocs d'interès

print pdf

LA PART ALTA

Comprèn els carrers de la part alta. Són estrets i tortuosos i costeruts. Situats al voltant d'un castell, ara desaparegut. conseren molts elements característics del seu passat morisc. 

ESGLÉSIA PARROQUIAL

Situada a la plaça major del poble, està dedicaca a la Mare de Déu de l'Assumpsció i va ser bastida el 1635. D'estil neoclàssic, va patir desperfectes durant la Guerra Civil Espanyola que van afectar a l'altar major de fusta d'estil barroc (SXVIIII). Es va reconstruir posteriorment. Una de les seves columnes corínties és aprofitada com a pedestal d'una creu de terme situada a l'entrada del poble. 

A l'església també es pot veure una marededéu del segle XIII descoberta l'any 2006

Pocs pobles o ciutats de la Catalunya Nova, per no dir cap, poden lluir en una església una joia escultòrica com la que es va trobar per casualitat a Benifallet el 2006 amagada al terra de l'ermita de la Mare de Déu de Dalt. És una marededéu del segle XIII que no té res a envejar a les imatges romàniques de la Vall de Boí, considerades patrimoni mundial de la humanitat, ni per bellesa artística ni per valor històric. La de Benifallet és una talla de fusta policromada de transició entre el romànic i el gòtic, un fet «excepcional», segons els experts, perquè l'art litúrgic romànic és pràcticament inexistent a les Terres de l'Ebre i a la Catalunya Nova en general. La talla, de 86 centímetres d'alçada per 35 d'amplada, representa la Mare de Déu coronada, en una posició frontal molt hieràtica, uns trets característics del romànic. Per contra, els plecs de la túnica i el fet que la verge s'aguante el mantell amb la mà esquerra són característiques més pròpies del gòtic. Li falta la mà dreta, i tot fa pensar que hi sostenia el nen Jesús, també desaparegut.

Hi ha un inventari de l'art de la diòcesi de Tortosa que el 1935 va realitzar mossèn Manuel Milian Boix, i que parla d'una talla de fusta de la Mare de Déu a Benifallet que el religiós va datar al segle XIV, i precisa que tot indicava que havia estat repintada. Així, el més possible és que aquesta Mare de Déu trobada l'amaguessen durant els anys turbulents de la Guerra Civil sota el terra de l'ermita, per salvar-la de la crema. El que sorprèn és que després de la guerra ningú se'n tornés a recordar més, potser perquè tothom creia que també l'havien cremada, fins que el novembre del 2006, com si es tractés d'un miracle, la casualitat la va fer reaparèixer, arran d'unes obres rutinàries per canviar el terra de l'ermita de la Mare de Déu de Dalt.

El 31 de gener de 2009 es va instal·lar en una vitrina de seguretat amb alarma en una capella lateral de l'església parroquial de Benifallet. Es va optar per l'església al centre del poble, en comptes de l'ermita, l'espai originari de la talla, per motius de seguretat.

 

L'ERMITA

Situada a la part alta del poble. és del segle XIII i d'estil romà tardà, típic de l'arquitectura cristiana medieval de la regió de l'Ebre i que va lligada a les Ordenis miliars que van participar en la conquesta cristiana (Tortosa 1148). És l'antiga església parroquial, situada sobre una gran roca a la part alta del poble, a la qual accedim a través d'un arc de mig punt amb perfecte dovellatge. 

Conserva dos sarcòfgs que pel text que té gravats al seu exterior pertanyen als Pinyol, senyors de Costumà, relacionats amb Benifallet durant l'Edat Mitjana, concretament en els segles XIII i XIV. En l'actualitat, hi distingim les primitives armes heràldiques de la família, així com les respectives inscripcions llatines. També s'hi troben pintures al fresc, segurament de l'època de la construcció de l'església. A l'Església, hi trobem la imatge de la Mare de Déu de Dalt, patrona de Benifallet. Destaca el seu calvari on hi ha petites capelletes que representen la vida de Jesucrist. 

EL CONVENT

És l'edifici més notable de la vila, d'estil neogòtic. 

ELS SAFAREJOS

Situats a la vora del riu Ebre i al costat de l'Embarcador, els safarejos es conserven en molt bon estat i encara avui hi ha dones que hi van a rentar mantes i altres peces de roba de gran tamany. La pintora anglesa Amanda Corominas hi ha pintat uns mosaics. 

MONUMENT AL LLAGUTER

Situat ala cruïlla de l'Eix de l'Ebre, pintat per Clari, es tracta, com diu el poema de l'escriptor local Francesc Cots, de "l'homenatge d'un poble i d'una terra que no oblida el treball i l'esforç dels darrers navegants de l'Ebre". 

SERRÀ DE CARDÓ

Les muntanyes de Cardó conformen una de les serres més carismàtiques de les Terres de l'Ebre. La major part del massís s'estén entre els termes municipals de Benifallet (Baix Ebre) i Rasquera (Ribera d'Ebre). El seu vessant interior davalla fins a l'Ebre, al sud i al sud-est continua per la serra del Boix. L'abrupta vall de Cardó, oberta vers el nord-oest, és drenada pel barranc de Cardó, afluent per l'esquerra de l'Ebre. Entre la vegetació de l'obaga hi destaquen les alzines, les pinedes i alguns roures. A la solana s'hi pot trobar vegetació arbustiva com el llentiscle, el romaní o el bruc.

En aquesta zona, les pluges són escasses però la permeabilitat de les roques calcàries origina corrents subterranis que originen fonts medicinals que desguassen per l'abrupte cingle de Sallent, coronat pel balneari, i antic convent carmelità, de Cardó. La carena culmina a la Creu de Santos (942 m) i és travessada per camins de ferradura que unien Benifallet i Rasquera amb Tivenys i Tortosa. Els antics nuclis medievals de Sallent, Cardó i Costumà, al nord, i, especialment, de la Fullola, la Bassa de Cascall han desaparegut del tot.


BALNEARI DE CARDÓ

Està situat al capdamunt de l'espectacular cingle del Salt del Frare. 

està situat al capdamunt de l'espectacular cingle del Salt del Frare, entre Rasquera (Ribera d'Ebre) i Benifallet (Baix Ebre), prop del riu Ebre.

 

Edifici religiós d'estil barroc, el desert de Cardó (desert és el nom donat a uns determinats ermitatges, convents i monestirs d'alguns ordes religiosos sitauts en despoblat) està datat entre els segles XVII i XVIII.

 

Els primers treballs van començar l'any 1604. Les primeres edificacions les van construir tres frares i un peó. En primer lloc van habilitar com a habitatge una cova situada a la base de la penya on s'assenta l'Ermita de la Columna, construint solament un mur per tancar l'entrada de la cova, coneguda avui com a cova del Fundador.

 

Inicialment es va construir un modest primer edifici, situat en el centre del desert i que consistia en una petita casa i una capella de reduïdes dimensions, fetes de pedres i fang, davant de la porteria del monestir projectat.

 

La compra dels terrenys i la presa de possessió de la vall es va produir l'any 1606 i el 6 d'abril es va col·locar una làpida commemorativa en la façana de la capella (làpida que després es va col·locar en la façana del monestir). A partir d'aquest moment comença la construcció del convent i de les 14 ermites l'estructura de les quals era molt similar: altura d'uns 3-4 metres, entre 6 i 7 metres de longitud i estaven distribuïdes en quatre sales (un pòrtic, un oratori, una cel·la i una petita cuina). L'edifici original fou construït el 1606 pel carmelí tortosí Fra Pau de Crist, qui hi establí la comunitat dels carmelitas Descalços.

Sota l'advocació de Sant Hilari constava, a més dels edificis conventuals, doncs, d'un conjunt de 14 ermites disseminades per les rodalies. Queden dempeus les de Sant Josep, Sant Roc, Sant Simeó o ermita de la Columna bastida sobre una roca que té aquesta forma, Santa Agnès i Santa Maria del Borboll.

A partir de 1606 i, durant uns dos segles, la vida en el desert va ser monàstica.

El 12 de maig de 1607 ja es va poder traslladar el Santíssim a la nova església i es va instal·lar la comunitat religiosa. La Comunitat va quedar instal·lada oficialment l'any 1617.

Durant la guerra carlista els frares van haver d'abandonar el lloc i refugiar-se als pobles propers (Tivenys, Rasquera i Benifallet). Aquest abandó va ser definitiu ja que va coincidir amb el decret de desamortització del ministre Mendizábal en 1836.

Una part de Cardó va ser subhastada en 1844. L'abandó i l'espoli van dispersar les pertinences dels monjos: tapissos, llibres, quadres i objectes de valor van passar a propietat privada. La majoria dels llibres de la biblioteca, que sembla ser que disposava d'una gran quantitat de volums, van ser cremats.

Durant dues dècades Cardó va estar abandonat ja que les terres de correu eren escasses i els elevats costos del transport de les mercaderies que s'obtenien de les explotacions feien inviable el seu comerç.

El 1866 uns empresaris tortosins van decidir transformar les ruïnes del monestir en un lloc de banys, aprofitant les propietats de les seves aigües. Es reedificaren part de les dependències en ruïnes i van aprofitar les que estaven en bon estat. La propietat era de l'Estat.

L'any 1870, l'edifici continuava sent propietat de l'Estat, però les terres de correu situades al costat del monestir ja eren propietat de José Monclús, encara que les fonts eren de lliure aprofitament.

El 1872 Salvador Cabestany Gasol va comprar, juntament amb el seu oncle, quatre finques de Cardó en les quals estaven inclosos els edificis del Monestir. En 1877 Salvador Cabestany ja era el propietari únic d'aquestes finques.

El 1879 ja s'havien emblanquinat els claustres, corredors i altres dependències. A l'antiga església es va instal·lar, provisionalment, el menjador i, les cel·les del Prior, la sagristia i les habitacions contigües es van habilitar com a habitatge del propietari, mentre que la resta de les cel·les es van convertir en habitacions per als hostes.

Es van afegir després altres cossos a l'edifici, es va cobrir amb cristalls el pati central del claustre per convertir-ho en cafè-restaurant i després es va canviar d'ubicació el menjador per transformar l'església en saló de festes.

Per al culte s'havia habilitat una petita habitació coberta amb volta del corredor "Fortí", amb petxines en els seus angles que, sembla ser, havia estat la capella privada del Prior o bé, capella del Sagrament.

El 1883 Salvador Cabestany va restaurar els edificis i els va convertir en un modern balneari. El 1884 ja eren patents moltes d'aquesta reformes. Aquest mateix any es va construir la capella actual damunt d'una vella dependència del monestir. El 1885 es va obrir un camí entre Tivenys i el Monestir i en 1887 es va ampliar i es va convertir en carretera que va enllaçar Cardó amb Tortosa.

En 1886 va adquirir la propietat de José Monclús amb el que Salvador Cabestany va quedar com a únic propietari de la vall.

El 1887 les aigües de Cardó van ser declarades d'utilitat pública.

A la fi del segle XIX el lloc va gaudir de gran fama. En 1899 Salvador Cabestany va donar un gran impuls al balneari amb l'edifici de Sant Salvador. Per construir-ho va caldre derrocar l'antic aqüeducte que conduïa l'aigua de la font de la Columna al Monestir.

Salvador Cabestany havia donat permís al senyor Margenat per construir un pis damunt de les habitacions de el "Fortí", per utilitzar-ho per al seu estiueig. Després aquest pis es va convertir en habitacions per als clients, a un costat i a l'altre de l'ampli corredor.

El 1902 es va començar a construir la nova carretera a Rasquera. Va caldre construir un túnel que donés entrada a les propietats del Balneari, acabat l'any 1903, i en el 1904 ja es va poder inaugurar la nova carretera el que va fer augmentar el nombre de visitants, aprofitant l'estació de ferrocarril de Móra la Nova.

A la mort de Salvador Cabestany, el Balneari va passar a propietat dels seus fills el 1912.

Durant la Guerra Civil el balneari va ser seu de la Brigades Internacionals i en 1938 es va establir en ell un hospital d'urgència de l'exèrcit republicà coincidint amb la Batalla de l'Ebre.

L'any 1940 el senyor Ninyes i Gueis obre novament el balneari invertint un gran capital. El nou propietari va iniciar una sèrie de reformes sent les més importants la construcció del nou i gran menjador, i la construcció de la plaça dels lledoners.

Amb la construcció del nou menjador, l'antic menjador de primera va passar a convertir-se en una gran cuina. El menjador de segona, amb llarga taula comuna a tots els comensals, estava on avui està el de servei, i sota les seves lloses aquesta l'ossera que, contigu al seu cementiri, tenien els frares carmelites.

El balneari disposa d'enllumenat elèctric, pista de tennis, piscina, sala de cinema i sala de ball fins a l'any 1967 que el conjunt d'edificis queda abandonat.

El 1974 la finca va ser adquirida per Enric Nomen Borràs, el qual va engegar una planta envasadora d'aigua de les Fonts del Borboll. El 1981 va ser adquirida per Nestlé, S.A. i l'any 1987 va passar a les mans d'Abengoa, S.A., per acabar en 1989 sent adquirida per Llet Pascual que va iniciar una transformació del complex industrial.

 

EL CARMULL

El tossal del Carmull, de 425 m, és una característica muntanya de la Serra de Cardó situada a l'esquerra de l'Ebre. Les seves "banyetes" es divisen des de la comarca del

Priorat. A més de ser un símbol orogràfic de Benifallet ha servit i serveix als pagesos del poble de magnífic rellotge de sol, perquè quan la ratlla de l'ombra arriba al peu de la cinglera són les 12 de migdia.

LA ROCA FOLLETERA

La Roca Folleterea deu el seu nom a les pissarres triàsiques de la seva formació, que es presenten en làmines perpendiculars, o sigui, en fulls. La Roca Folletera també ha rebut el nom de Penya dels Orguinsw per la forma que té de tubs d'orgue. En aquell indret, a la riba esquerra de l'Ebre, hi ha la font de la Regina, d'antiguitat notòria. Aquesta Roca Folletera també és citada com a límit natural per Ramon Berenguer IV l'any 1149, i constituïa el ímit jurisdiccional de la Tortosa sarraïna.

...Dono etiam vobi prata el paschuas et venationes et habetis hec omnia vo et omne succeores vetri post vos libere et ingenue cum omnibus ingressibus et egressibus sicut habentur et continenturper terram de Collo Balagerii usque ad Valldichona, et sicut pervadit de Rocha Faletera usque ad mare... Carta de Població atograda per Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona i Príncep d'Aragó als habitants de Tortosa. 30 de novembre de 1149


 

 

 

 

Menu

Menú principal

Formulari de cerca