LLOCS D'INTERÈS

La Part Alta

Comprèn els carrers de la part alta. Són estrets, tortuosos i costeruts. Situats al voltant d'un castell, ara desaparegut, conservent molts elements característics del seu passat morisc. 

    

Església parroquial

Situada a la plaça major del poble, està dedicada a la Mare de Déu de l'Assumpsció i va ser bastida el 1635. D'estil neoclàssic, va patir desperfectes durant la Guerra Civil Espanyola que van afectar a l'altar major de fusta d'estil barroc (SXVIIII). Es va reconstruir posteriorment. Una de les seves columnes corínties és aprofitada com a pedestal d'una creu de terme situada a l'entrada del poble. 

A l'església també es pot veure una marededéu del segle XIII descoberta l'any 2006.

Pocs pobres o ciutats de la Catalunya Nova, per no dir cap, poden lluir en una església una joia escultòrica com la que es va trocar per casualitat a Benifallet el 2006 amagada al terra de l'ermita de la Mare de Déu de Dalt. ës una marededéu del segle XIII qe no té res a enveijar a les imatges romàniques de la Vall de Boí, considerades patrimoni mundial dela humanitat, ni per bellesa artística ni per valor històrica. La de Benifallet és una talla de fusta policromada de transició entre el romànic i el gòtic, un fet <excepcional>, segons els experts, perquè l'art litúrgic romànic és pràcticament inexistent a les Terres de l'Ebre i a la Catalunya Nova en general. La talla, de 86 cetímetres d'alçada per 35 d'amplada, representa la Mare de Déu coronada, en una posició frontal molt hieràtica, uns trets característics del romànic. Per contra, els plecs de la túnica i el fet que la verge s'aguante el mantell amb la mà esquerra són característiques més pròpies del gòtic. Li falta la mà dreta, i tot fa pensar que hi sostenia el nen Jesús, també desaparegut. 

Hi ha un inventari de l'art de la diòcesi de Tortosa que el 1935 va realitzar mossèn Manuel Milian Boix, i que parla d'una talla de fusta de la Mare de Dú de Benifallet que el religiós va datar al segle XIV, i precisa que tot indicava que havia estat repintada. Així, el més possible és que aquesta Mare de Déu trobada l'amaguessen durant els anyrs turbulents de la Guerra Civil sota el terra de l'ermita, per salvar-la de la crema. El que sorprèn és que després de la guerra ningú se'n tornés a recordar més, potser perquè tothom creia que també l'havien cremada, fins que el novembre del 2006, com si es tractés d'un miracle, la casualitat la va fer reaparèixer, arran d'unes obres rutinàries per canviar el terra de l'ermita de la Mare de Déu de Dalt.

El 31 de gener de 2009 es va instal·lar en una vitrina de seguretat amb alarma en una capella laterial de l'església parroquial de Benifallet. Es va optar per l'església al centre del poble, en comptes de l'ermita originari de la talla, per motius de seguretat. 

L'ermita

Situada a la part alta del poble. És del segle XIII i d'estil romà tardà, típic de l'arquitectura cristiana medieval de la regió de l'Ebre i que va lligada a les Ordenis militars que van participar en la conquesta cristiana (Tortosa 1148). És l'antiga església parroqual, situada sobre una gran roca a la part alta del poble, a la qual accedim a través d'un arc mig punt amb perfecte dovellatge. 

Conserva de Costumà, relacionats amb Benifallet durant l'Edat Mitjana, concretament en els segles XIII i XIV. En l'actualitat, hi distingim les primitives armes heràldiques dela família, així com les respectives inscripcions llatines. També s'hi troben pintures al fresc, segurament de l'època de la construcció de l'església. 

A l'Esgésia, hi trobem la imatge de la Mare de Déu de Dalt, patrona de Benifallet. Destaca el seu calvari on hi ha petites capelletes que representen la vida de Jesucrist. 

El Convent

És l'edifici més notable de la vila, d'estil neogòtic. 

Els Safarejos

Situats a la vora del riu Ebre i al costat de l'Embarcador, els safareijos es conversen en molt bon estat i encara avui hi ha dones que hi van a rentar mantes i altres peces de roba de gran tamany. La pintora anglesa Amanda Corominas hi ha pintat uns mosaics. 

Monument al Llaguter

Situat a la cruïlla de l'Eix de l'Ebre, pintat per Clari, es tracta, com diu el poema de l'escriptor local Francesc Cots, de "l'homenatge d'un poble i d'una terra que no oblida el treball i l'esforç dels darrers navegants de l'Ebre". 

Serrà de Cardó

Les muntanyes de Cardó conformen una de les serres més carismàtiques de les Terres de l'Ebre. La major part del massís s'estén entre els termes municipals de Benifallet (Baix Ebre) i Rasquera (Ribera d'Ebre). El seu vessant interior davalla fins a l'Ebre, al sud i al sud-est continua per la serra del Boix. L'abrupta vall de Cardó, oberta verds el nord-oest, és drenada pel barranc de Cardó, afluent per l'esquerra de l'Ebre. Entre la vegetació de l'obaga hi destaquen les alzines, les pinedes i alguns roures. A la solana s'hi pot trobar vegetació arbustica com el llentiscle, el romaní o el bruc. 

En aquesta zona, les pluges són escasses però la permeabilitat de les roques calcàries origina corrents subterranis que originen fonts medicinals que desguasse per l'abrupte cingle de Sallent, coronat pel balneari, i antic convent carmelitá, de Cardó. La carena culmina a la Creu de Santos (942 m) i és travessada per camins de ferradura que unien Benifallet i Rasquera amb Tivenys i Tortosa. Els antincs nuclis medievals de Sallent, Cardó i Costumà, al nord, i, especialment, dela Fullola, la Bassa de Cascall han desaparegut del tot. 

El Carmull 

El tossal del Carmull, de 425 m, és una cracterística muntanya de la Serra de Cardó situada a l'esquerra de l'Ebre. Les seves "banyetes" es divisen des de la comarca del Priorat. A més de ser un símbol orogràfic de Benifallet ha servit i serveis als pagesos del poble de magnífic rellotge de sol, perquè quan la ratlla de l'ombra arriba al peu de la cinglera són les 12 de migdia. 

La Roca Folletera

La Roca Folletera deu el seu nom a les pissarres triàsiques de la seva formació, que es presenten en làmines perpendicualrs, o sigui, en fulls. La Roca Folletera també també ha rebut el nom de Penya dels Orguinse per la forma que té de tubs d'orgue. En aquell indret, a la riba esquerra de l'Ebre, hi ha la font de la Regina, d'antiguitat notòria. Aquesta Roca Folletera també és citada com a límit natural per Ramon Berenguer IV l'any 1149, i constituïda el límit jurisdiccional de la Tortosa sarraïna. 

...Dono etiam vobi prata el paschuas et venationes et habetis hec onmia vo et omne succeores vetri post vos libere et ingenue cum omnibus ingressibus et egressibus sicut habentur et continenturper terram de Collo Balagerii usque ad Valldichona, et sicut pervadit la Rocha Faletera usque ad mare... Carta de Població atorgrada per Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona i Príncip d'Aragó als habitatnts de Tortosa. 30 novembre de 1149.

 

Menu

Menú principal

Formulari de cerca

Llengües