CONVENT, ERMITORI I BALNEARI DE CARDÓ

El DESERT DE CARDÓ, que va esdevenir Balnerari al segle XIX, està situat al capdamunt de l'espectacular cingle del Salt del Frare, a la serra de Cardó, al terme municipal de Benifallet. S’hi accedeix per carretera des de Rasquera i per pista des de Tivenys. D'estil barroc, el Desert (nom donat a uns determinats ermitatges, convents i monestirs d'alguns ordes religiosos situats en despoblat) està dataat entre els segles XVII i XVIII.

 

Els primers treballs van començar l'any 1604. Les primeres edificacions les van construir tres frares i un peó. En primer lloc van habilitar com a habitatge una cova situada a la base de la penya on s'assenta l'Ermita de la Columna, construint solament un mur per tancar l'entrada de la cova, coneguda avui com a cova del Fundador.

 

Inicialment es va construir un modest primer edifici, situat en el centre del desert i que consistia en una petita casa i una capella de reduïdes dimensions, fetes de pedres i fang, davant de la porteria del monestir projectat. La compra dels terrenys i la presa de possessió de la vall es va produir l'any 1606 i el 6 d'abril es va col·locar una làpida commemorativa en la façana de la capella (làpida que després es va col·locar en la façana del monestir). A partir d'aquest moment comença la construcció del convent i de les 14 ermites l'estructura de les quals era molt similar: altura d'uns 3-4 metres, entre 6 i 7 metres de longitud i estaven distribuïdes en quatre sales (un pòrtic, un oratori, una cel·la i una petita cuina).

 

 

 

L'edifici original fou construït el 1606 pel carmelí tortosí Fra Pau de Crist, qui hi establí la comunitat dels carmelitas Descalços. Sota l'advocació de Sant Hilari constava, a més dels edificis conventuals, doncs, d'un conjunt de 14 ermites disseminades per les rodalies. Queden dempeus les de Sant Josep, Sant Roc, Sant Simeó o ermita de la Columna bastida sobre una roca que té aquesta forma, Santa Agnès i Santa Maria del Borboll.

 

 

 

 

A partir de 1606 i, durant uns dos segles, la vida en el desert va ser monàstica.El 12 de maig de 1607 ja es va poder traslladar el Santíssim a la nova església i es va instal·lar la comunitat religiosa. La Comunitat va quedar instal·lada oficialment l'any 1617.

 

 

DESAMORTITZACIÓ DE MENDIZÁBAL, EL BALNEARI

 

Durant la guerra carlista els frares van haver d'abandonar el lloc i refugiar-se als pobles propers (Tivenys, Rasquera i Benifallet). Aquest abandó va ser definitiu ja que va coincidir amb el decret de desamortització del ministre Mendizábal en 1836. Una part de Cardó va ser subhastada en 1844. L'abandó i l'espoli van dispersar les pertinences dels monjos: tapissos, llibres, quadres i objectes de valor van passar a propietat privada. La majoria dels llibres de la biblioteca, que sembla ser que disposava d'una gran quantitat de volums, van ser cremats.

Durant dues dècades Cardó va estar abandonat ja que les terres de correu eren escasses i els elevats costos del transport de les mercaderies que s'obtenien de les explotacions feien inviable el seu comerç.

 

 

 

 

El 1866 uns empresaris tortosins van decidir transformar les ruïnes del monestir en un lloc de banys, aprofitant les propietats de les seves aigües. Es reedificaren part de les dependències en ruïnes i van aprofitar les que estaven en bon estat. La propietat era de l'Estat. L'any 1870, l'edifici continuava sent propietat de l'Estat, però les terres de correu situades al costat del monestir ja eren propietat de José Monclús, encara que les fonts eren de lliure aprofitament. El 1872 Salvador Cabestany Gasol va comprar, juntament amb el seu oncle, quatre finques de Cardó en les quals estaven inclosos els edificis del Monestir. El 1877 ja era el propietari únic d'aquestes finques. El 1879 ja s'havien emblanquinat els claustres, corredors i altres dependències. A l'antiga església es va instal·lar, provisionalment, el menjador i, les cel·les del Prior, la sagristia i les habitacions contigües es van habilitar com a habitatge del propietari, mentre que la resta de les cel·les es van convertir en habitacions per als hostes.Es van afegir després altres cossos a l'edifici, es va cobrir amb cristalls el pati central del claustre per convertir-ho en cafè-restaurant i després es va canviar d'ubicació el menjador per transformar l'església en saló de festes. Per al culte s'havia habilitat una petita habitació coberta amb volta del corredor "Fortí", amb petxines en els seus angles que, sembla ser, havia estat la capella privada del Prior o bé, capella del Sagrament.

 

 

El 1883 Salvador Cabestany va restaurar els edificis i els va convertir en un modern balneari. El 1884 ja eren patents moltes d'aquesta reformes. Aquest mateix any es va construir la capella actual damunt d'una vella dependència del monestir. El 1885 es va obrir un camí entre Tivenys i el Monestir i en 1887 es va ampliar i es va convertir en carretera que va enllaçar Cardó amb Tortosa. 

 

 

En 1886 va adquirir la propietat de José Monclús amb el que Salvador Cabestany va quedar com a únic propietari de la vall. El 1887 les aigües de Cardó van ser declarades d'utilitat pública.

 

A la fi del segle XIX el lloc va gaudir de gran fama. En 1899 Salvador Cabestany va donar un gran impuls al balneari amb l'edifici de Sant Salvador. Per construir-ho va caldre derrocar l'antic aqüeducte que conduïa l'aigua de la font de la Columna al Monestir. Salvador Cabestany havia donat permís al senyor Margenat per construir un pis damunt de les habitacions de el "Fortí", per utilitzar-ho per al seu estiueig. Després aquest pis es va convertir en habitacions per als clients, a un costat i a l'altre de l'ampli corredor.

 

El 1902 es va començar a construir la nova carretera a Rasquera. Va caldre construir un túnel que donés entrada a les propietats del Balneari, acabat l'any 1903, i en el 1904 ja es va poder inaugurar la nova carretera el que va fer augmentar el nombre de visitants, aprofitant l'estació de ferrocarril de Móra la Nova. A la mort de Salvador Cabestany, el Balneari va passar a propietat dels seus fills el 1912.

 

GUERRA CIVIL

 

Durant la Guerra Civil el balneari va ser seu de la Brigades Internacionals i en 1938 es va establir en ell un hospital d'urgència de l'exèrcit republicà coincidint amb la Batalla de l'Ebre. L'any 1940 el senyor Ninyes i Gueis obre novament el balneari invertint un gran capital. El nou propietari va iniciar una sèrie de reformes sent les més importants la construcció del nou i gran menjador, i la construcció de la plaça dels lledoners.

 

Amb la construcció del nou menjador, l'antic menjador de primera va passar a convertir-se en una gran cuina. El menjador de segona, amb llarga taula comuna a tots els comensals, estava on avui està el de servei, i sota les seves lloses aquesta l'ossera que, contigu al seu cementiri, tenien els frares carmelites.

 

El balneari disposa d'enllumenat elèctric, pista de tennis, piscina, sala de cinema i sala de ball fins a l'any 1967 que el conjunt d'edificis queda abandonat.

 

El 1974 la finca va ser adquirida per Enric Nomen Borràs, el qual va engegar una planta envasadora d'aigua de les Fonts del Borboll. El 1981 va ser adquirida per Nestlé, S.A. i l'any 1987 va passar a les mans d'Abengoa, S.A., per acabar en 1989 sent adquirida per Llet Pascual que va iniciar una transformació del complex industrial. El 2007 cessava l’activitat embotelladora.

 

Menu

Menú principal

Formulari de cerca

Llengües